La Lola, la Cati i la Cedes

Ara que la fred ha tornat als carrers de la ciutat dels capvespres, passejo de bon matí de camí a la universitat. El trajecte és llarg i divers. Paisatges verds, grisos i grocs. Joves, gent gran i nens que es mouen sense un destí clar. Poc després d’enfilar el darrer carrer del meu viatge rutinari i quan les campanes ja repiquen tres quarts de nou del matí passo per davant de les tres mestresses, la Lola, la Cati i la Cedes. No puc evitar mirar-les cada dia. Les tres juntes, una estona abans que jo passi es deuen posar just davant d’una botiga de te que tot i brutejar té un encant especial. No us sabria dir si les botiga els hi pertany o si només es reuneixen allà com a espai social on es troben a gust. El tema és que la Lola, la Cati i la Cedes em transporten sense ni tan sols imaginar-s’ho a qualsevol poblet petit del país:

Amb davantals de diferents colors, les tres se situen davant d’aquella finestra que dóna al carrer amb l’única intenció de comenta-se les poques novetats que els ha donat la vida en les darreres 24 hores i les moltíssimes noves que la resta de persones els han servit en safata. Comenten, xerren, poques vegades s’escolten i, sobretot critiquen. Són la Lola, la Cati i la Cedes. Són les tres senyores amb més vida d’aquell carrer ple de gent amb presses, ciclistes i cotxes. Són el tret distintiu que em fa somriure cada dia. Són les protagonistes d’un petit viatge que faig cada matí camí de la universitat. Són la Lola, la Cati i la Cedes que, com és evident, es converteixen en escoceses quan intentes captar alguna paraula de les que diuen o les veus fumar cigarretes com unes adolescents que busquen seguir la moda. Xaferderes made in Scotland

fora de casa, esmolem la falç

Pels dies que et vé de gust arreglar el món,.....una arenga

Vivint fora de casa un es torna enyoradís de la seva terra. Com a mínim, jo. Tot i això, lluny de quedar-me en la resignació, en el plor, en el somriure que em ve quan m’imagino allà, procuro continuar pensant activament en ella. Reflexiono sobre els problemes, aquells que hi viuen i, per suposat, en les solucions que es podrien apropar a desencallar aquelles converses de bar, de casal, de carrer, de sopar i de festa; aquelles discussions plenes de fum, passió, desavinences i, massa sovint, impotència, males cares i expressions com ‘què hi farem?’.

Ara, a Escòcia m’he adonat del paper important que juguem aquells que som fora del país encara que sigui de forma temporal. Tenim un deure i l’hem de saber acomplir. Cal seguir treballant pel projecte en el qual creiem, sigui quin sigui, en aquest cas el polític. Tal i com han fet els escocesos i els irlandesos emigrats al llarg de la història. Com actualment estan fent els companys amazighs o palestins als Països Catalans, salvant, per suposat, les diferències dels contextos. Aquells que som a l’estranger hauríem de tenir clar que no deixem de ser actors polítics quan l’avió s’enlaira al Girona-Costa Brava. És necessari que complim un paper. Sabem que és avorrit, complicat, pesat i molt poc funcional, però ningú ens va assegurar un camí fàcil quan vam decidir deixar-nos la pell en aconseguir una terra lliure i socialista. Es tracta d’aconseguir allò, per exemple, que els escocesos ja han aconseguit: que molts ciutadans del món tinguin el dubte sobre si Escòcia és un país o és el que és a la realitat: una simple regió amb un poder polític més aviat pobre i amb un treball de carrer quasi inexistent en tots els sentits.

Cal explicar-te davant dels jacobins francesos o els esbojarrats italians. Cal reformular els termes en converses amb polonesos, russos o romanesos. És important exposar i donar de conèixer que som més que un simple equip de futbol a xinesos, japonesos i àrabs. No ens ha de fer vergonya buscar les complicitats amb escocesos, irlandesos, bascos o sards. Amb estratègia, intel•ligència i coherència, cal passejar per l’estranger amb la mateixa simplicitat que mostra un company anarquista de Madrid, un autònom de Pàdova o un internacionalista francès. Sense pors de ser maltractats. Amb arguments, amb calma i valentia, els que som fora també hem de jugar la nostra pròpia partida. Perquè si no treballem entre tots i totes, mai podrem aconseguir allò que tant valorem. Ahir en una assemblea, avui en una conversa, demà en la victòria. Ens hi trobem?

de somnis i somriures

Com si fossin cosines germanes les paraules somnis i somriures tenen una aparença similar. Ara bé com tots sabem, l’aparença deixa de ser un aspecte important quan un descobreix que la bellesa de la similitud de les dues rau en el fet que els somnis ens encaminen inevitablement als somriures. Fins i tot aquells que anomenem malsons moltes vegades ens fan obrir lleugerament la boca i deixar anar una petita alenada d’aire tot just després de llevar-nos. Tenir somnis no deixa de ser una experiència innovadora, bonica i viva. Quan t’imagines aquella terra lliure de cadenes plena de germanor, convivència, treball, rauxa i amistat, quan aquells que ja no hi són apareixen per viure anècdotes i moments intrascendents amb tu, quan aconsegueixes tirar enrere al temps i arreglar tot allò que has espatllat i que t’ha donat l’experiència de la qual beus encara avui o, sens dubte, quan vius aquella història d’amor, extremadament i potser excessivament romàntica que ni tan sols t’havies arribat a plantejar mai.

Els somnis ens fan somriure i els somriures ens fa viure. De moment, mentre espero enfilar el camí del llit desitjant que la meva ment voli lliure, sense perjudicis, sense pors però també amb perjudicis i amb pors, alço la copa de vi i brindo pels somnis i perquè no ens els arrebatin mai. Pels somnis i pels somriures, ens trobem en ells aquesta nit plujosa d’estiu.

conversa reiterada

Jo sóc de les illes Koales, quina casualitat, no ? Mira que n’arriba a ser de petit el món,…(somriure fals)… Què hi fas aquí? Menges dels arbres o caces? Osti quina sort que hagis trobat aquest pruner, jo encara estic amb les reserves que em vaig dur de les Koales…i fa molt que vas arribar a les illes Cargol? Ah, està prou bé,…així ja et coneixes una mica aquest terreny tan màgic, preciós, enigmàtic i especial…per cert, per on para el teu cau? Vaja, no et pots queixar,…i així què això de les illes Cargol? Mal temps, no? No deu ser tant no, al final? Ja m’ho semblava a mi,...a més amb això de les festes de la selva en els caus i en aquestes coves tot es fa més senzill, graciós i proper....clar,...per cert em deixes dues pedres per fer foc per la liana? Gràcies! Un plaer, doncs,...i ja ens veurem!

Tots plegats fins a la victòria

T'entrebanques. Et discuteixes amb aquell amb qui fins unes hores abans semblàveu compartir-ho tot. Maximalitzes. T'ofusques. Et sents perdut, inútil, emprenyat i ho enviaries tot a pastar fang. Ja no confies amb els que t'envolten perquè creus que han abandonat el projecte quan més el necessitaven. Tanmateix, tant a Argentina com als Països Catalans, el que ens cal és anar colze a colze, units, plegats, construint la veritat abosulta des del tots i mai des de l'un. Hem de creure'ns companys i no enemics. Si ens confonem i ens tirem rocs, ens insultem, utilitzem la demagògia i portem al terreny personal allò que és simplement polític s'ha acabat qualsevol projecte de futur. Jo vull compartir barricada amb tots i totes i lluitaré perquè així sigui. La unitat popular passa per això, per madurar, per per tenir clar que només arribarem a la victòria si caminem cap a ella plegats!

sant joan

dedicat als que viuen a l'estranger nits màgiques com la de Sant Joan!

A l'Armentera tirant les primeres cebetes. A Montjuïc a les primeres festes adolescents. A les Tines una nit de sinceritat amorosa i de retirada abans d'hora. A la platja del Castell amb les persones que estimava i estima o al Parc de les Ribes del Ter una vetllada d'alegria i bogeria que el va canviar per complert. Aquestes havien estat nits de sant Joan viscudes amb intensitat, amb joia. Ahir, però, li tocava cercar noves formes, nous espais, noves persones. Era lluny de casa i això el feia improvisar.

Sense ser-ne conscient, la llum d'un Sol que fins ara havia estat quasi sempre amagat el va despertar, va posar els peus a terra i va decidir que aquell seria un dia tranquil. Portava massa dies amunt i avall, veient sortir el Sol i gaudint poc del matalàs que l'acollia en aquella cambra de moqueta granatosa i finestres encallades. Es notava cansat i trist perquè molts ja havien pres el camí de tornada mentre ell restava allà havent de construir de nou les amistats, els vincles, les paraules. La tristesa, però, va durar ben poc. Mentre esmorzava mirant el cel blau i immens a través d'una de les finestres es va adonar que la idea de la rutina, de fer d'un dia especial un dia normal vist amb uns altres ulls l'atreia. Va sortir al carrer. Caminava tancant els ulls com si això li hagués de permetre absorbir més llum. Es va enfilar per aquelles escales i poc després es trobava dins aquella sala silenciosa on els llibres augmenten de mida i els humans es converteixen en estranys ninots d'aprenentatge. Poc després va seure en una de les taules de colors per fer el seu te. Va escriure unes paraules i va tornar sense pressa a casa per dinar i per decidir què faria aquella tarda.

De fet, ja ho havia decidit. Aniria aquells jardins, els botànics, dels quals li havien parlat tant bé. Sens dubte, la passejada per aquells caminets va ser la seva particular revetlla. Sol, però content de veure arbres, plantes, animals, persones, i viure tanta tranquil·litat, es va estirar una bona estona a llegir en un bonic prat. Hi va jeure tant com va voler fins que es va moure per anar al parc de l'alegria, del coneixement i del bon rotllo. La cervesa, el cigarret, les converses, algunes interessants i altres buides, els somriures, les abraçades i els comiats van portar la boira fins la ciutat i a ell fins a casa seva on, abans d'emprendre el camí del llit, va desitjar un bona revetlla als que estima!

Un dia normal per una nit especial!

De mosques colloneres i paisatges catalans

Tot i considerar-me un exiliat voluntari i temporal, o potser precisament per això, no puc de deixar de pensar i reflexionar sobre algunes petjades que ens deixa dia a dia l’estimada Televisió de Catalunya, dirigida per la magnífica periodista Mònica Terribas que sembla no haver trobat espai per introduir els canvis i propòsits que li rondaven pel cap quan era professora i dirigia La Nit al Dia. I és que aquesta setmana passejant per les webs de TV3 i del telenotícies m’he quedat bastant garratibat en observar dues coses que m’agradaria descriure perquè em costa, ja ho sabeu, restar callat davant de fets, no paraules, que ens mostren en quina situació es troba la televisió que potencialment hauria de ser nacional i de qualitat però que moltes vegades, sabent-se millor que les que es fan i es desfan a Madrid, es conforma amb la mediocritat i el regionalisme.

Exemple 1: Dilluns o dimarts d’aquesta setmana, la segona notícia més destacada a la pàgina web del telenotícies durant bona part del dia va ser que el President dels Estats Units, Mr. Obama, havia caçat al vol una mosca collonera mentre feia una roda de premsa. Evidentment que el senyor Obama augmenti el contingent de tropes a l’Irak, en el cas que ho fes, és una notícia que cal destacar, ara bé, senyors periodistes de TV3, en quins criteris es basen per destacar que l’Obama ha caçat una mosca? Per què és collonera? Per què és el primer polític que aconsegueix fer una altra cosa mentre parla? Per què no ens expliqueu de passada el color dels calçotets, si ahir va anar al dentista o si va perdre jugant a bàsquet amb la seva filla? En què s’han convertit, senyors periodistes? En simples transmissors de les notícies que els hi arriben des de les agències internacionals intervingudes pel poder? En complets veneradors d’un producte creat a la perfecció pels poders fàctics nord-americans, Mr. Obama, mentre massacren un amic seu, certament xulesc i prepotent, però igualment corrupte com és il signoro Berlusconi? Des del meu ateisme militant, Deu me’n guard!

Exemple 2: ‘Paisatges de Catalunya’ és si no m’equivoco una de les noves apostes de TV3. Bé, doncs, ja em perdonareu les crítiques però d’un programa que en sí mateix podria esdevenir tant didàctic com ho fora ‘Caçadors de Paraules’ al seu moment, n’han fet un producte que oblida completament els milers de catalans i catalanes que viuen fora de les fronteres regionals del Principat i es projecten a sí mateixos dins el marc referencial, ja sigui cultural o polític, dels Països Catalans. TV3 és ens agradi sí o no (a mi particularment sí) una televisió que juga un paper de caràcter nacional més enllà de les fronteres estrictament de Catalunya i per tant hauríem d’exigir-li que es comportés com a tal i mostrés paisatges d’arreu del país. Les precioses cales menorquines, les formoses valls del Conflent i el Cabanyal de València, entre tants altres, es mereixen ser en aquest programa engegat per TV3. Però com si amb el pensament regionalista no n’hi hagués prou ara resulta que per ensenyar les belleses de l’Empordà (Costa Brava, Cadaqués i Empordanet) només han trobat personatges barcelonins enamorats uns mesos l’any de la millor terra del món. Alguns em direu que aquesta és la gràcia, un dels leitmotiv del producte. Des del meu punt de vista, qui millor per explicar un indret que aquell que viu a les verdes i a les madures? Suposo que la gent de l’Empordà no és prou mediàtica per sortir a la televisió…..potser si fossin mosques colloneres….qui lo sa,….Mònica arremenga’t les mànigues que et queda molta feina a fer.